Un article d'Esteve Miralles sobre l'obra poètica de Rosa Font Massot

Rosa Font Massot, i (el què de) no aturar-se

Dic: no aturar-se. I vull dir: no deixar d’escriure. Mantenir viu el poema, sí, però també mantenir viva l’escriptura: el gest, la voluntat. La mestra Dolors Oller potser en diria “actitud prelingüística”; amb tota la raó. I jo m’atreviré a referir-m’hi com a actitud prelingüística intersticial. En general, des de la persistència del poeta, podríem defensar l’existència d’un buit –un intermedi– entre cada poema i el següent. Si el poeta és un ésser dependent –pel motiu que sigui–del fet d’escriure, o si l’escriptura és per a ell una compusió (i les seves poesies ho delaten), la decisió de tornar a escriure, o de continuar escrivint, no té cap importància. Però si els versos contenen el pes de la decisió d’escriure’ls, i del debat previ –diguem-ho així– amb el silenci, el buit –l’intermedi– i la importància de desfer-lo és part inseparable de l’obra.

I també ho és –avanço cap on vull anar– la decisió de no haver conclòs, encara, cada poesia. En el curs de la poesia. En cada percepció (lectora) de decisió.

Soc conscient que no m’estic explicant gens bé. Però us demano paciència.

1
Rosa Font Massot (1957) va publicar, al llarg del 2022, dos llibres de versos extraordinaris. D’una banda, Esquerda (Proa), un poema de dol i de reconstitució del món –del jo–, bastit al damunt d’una suite delicadíssima d’imatges i confidències, envolat sobre una narrativa implacable de pulsió interior. Magnífic. I, de l’altra, Temps el·líptic (Jardins de Samarcanda): una cinquantena de poesies, inspiradíssimes i armades de tota la saviesa d’una veu experta.

D’aquest segon llibre, me n’atrau el poema “El vol de l’aire”, inclòs en un dels quatre blocs del llibre que, furtant un vers de Szymborska, es titula “I veure passar els núvols”. De l’endreça del bloc, potser és interessant subratllar-ne això, una focalització: establerta damunt “l’herba que ha cobert | les causes i els efectes”. I, de la contracoberta del llibre, potser caldria emmarcar això: “no es compta el temps ni es respira”, “en aquell punt d’encreuament de mirades, just al centre de l’el·lipse, neixen les paraules. Eternes i efímeres alhora. Les volem aferrar, però qui sap si aferrant-les fugiran.”

2
Vet aquí: ni causalitats (enterrades), ni temporalitat. O només la de l’extinció; o només la dels intents, en un –torno a la contracoberta– “esforç constant per apropar-se als batecs esgarrinxats de la vida”.
Llegiu, sisplau, aquests versos:

EL VOL DE L’AIRE

En la llum brillen
el fil del mitjó estès
i la teranyina
penjada a la barana del balcó.
L’un cau verticalment, s’inclina cap a terra,
l’altra, una línia horitzontal,
dansa amb el vent.
Un aire fi
els ha donat alè.
I ara els percebo. I són.

Viure és vibrar amb el vol de l’aire,
brillar amb la llum d’un sol instant que neix i mor.

3
És una poesia breu, sí. No és, però, un text innocu, ni menor. A mi, em sembla que no. En vuit versos, Font edifica una poètica, i una filosofia.

L'ARTICLE CONTINUA. EL PODEU LLEGIR ÍNTEGRAMENT AQUÍ: https://lalectora.cat/rosa-font-massot-i-el-que-de-no-aturar-se/